LA PENA DE MORT

Jo crec que la pena de mort és un càstig que no s’hauria de practicar.
N’és un per la gent que a comès un delicte molt greu, la qüestió és que no pot ser que castiguem a una persona amb un càstig que és tan o pitjor que el delicte que aquest a infringit, perquè llavors aquest mateix càstig se’ns hauria d’aplicar a nosaltres mateixos, i al final només quedaria una persona en el planeta. A més si tu mates a una persona que després es demostra que és innocent no es pot fer tornar a la vida aquesta persona, però a la presó tu la pots lliurar.
També hi ha gent que prefereix la tortura. La tortura, per sort, no l’he patit mai, però per les tortures que he sentit no deu ser gaire agradable, jo personalment crec que la tortura, la de agressió física, és tant o més que la pena de mort, i a la televisió la gent torturada vol que la matin, repeteixo que jo no mi he trobat i no se el que passaria en realitat i el que jo faria.
En canvi de la cadena perpetua, segons el delicte, no sabria que dir-ne.
O sigui que la pena de mort i la tortura, per mi, són molt injustes, i de la cadena perpetua no en sé dir que.

Silenci, si us plau

Sento el FZFZFZF! llunyà de l’aspiradora de la dona de fer feines que fa que sentis unes intenses ganes de fer nones, un CLONK! CLONK! que m’està dient que no falta molt per dinar, el BUP! BUP! del meu gos defensant la casa de tot ser que passa per davant com fidel cavaller al seu rei, el desafinant cant del meu germà a la dutxa cantant LAILO! LAILO!, acompanyat del suau brunzir de la pluja que l’acompanya com un cor musical, el, fins ara, desapercebut TIC TAC! constant del rellotge, el molt, molt llunyà so de cotxes que fa un BRUUM! que interromp la tranquil·litat i...
Ostres! m’he adormit.

simplement jo

El meu nom (Oriol) és d’origen català i vol dir daurat, el meu sant és el 23 de setembre. Jo em dic així gràcies al meu germà gran, m’explico, el meus pares no sabien si posar-me Jaume, com el meu tiet o el meu avi, o Oriol. Al dia que vaig néixer el meu germà va trucar i va dir: “com està l’Oriol”?, d’ençà em dic Oriol.

Per no ser ni pessimista ni cregut escriuré una cosa bona meva i una de dolenta, per mi. Jo crec que una bona és el meu esperit de superació i per sort la facilitat de fer algunes cosses (esports i estudis) i una dolenta que de vegades se’m pugen els fums, volent dir que em poso cregut.

Sóc, físicament, alt, amb uns cabells castanys perfectament llisos i molt fins, amb un nas petit i amb una certa semblança al d’un porc, recentment i gràcies a un entrenador que em va fer córrer molt no estic gras; jo em considero més aviat atlètic, ha!! i una cosa bastant impressionant, però no sé si per bo, calço un 47.5 .